Fa unes setmanes Miguel Cardenal, Secretari d’Estat per a l’Esport, en declaracions en resposta a l’acte públic contra els greuges a l’esport català va insinuar que la Unió de Federacions estava d’acord amb la implantació de llicència única. Res més lluny de la realitat. Si la Unió de Federacions ha lluitat i negociat alguna cosa ha estat per minimitzar els efectes devastadors d’aquest sistema pervers, injust i insolidari.

Amb el nou sistema es vol implantar una única llicència d’àmbit estatal tramitada per l’autonòmica, que haurà de comunicar les dades dels esportistes a l’espanyola per a què les registri. A més, serà l’assemblea de l’espanyola qui establirà la compensació que hauran de pagar les autonòmiques per uns servies que, en la majoria dels casos, seran inexistents. És a dir, les federacions autonòmiques hauran de pagar uns diners a les espanyoles per les llicències d’esportistes, la majoria dels quals no participen en competicions del calendari estatal. Amb aquest sistema es pretén finançar les federacions espanyoles, traient els recursos de l’esport de base i de promoció, i comporta una pèrdua d’autonomia per part de les autonòmiques.

Abans d’aquesta reforma, la federació autonòmica tramitava les llicències dels esportistes que competien en les seves competicions i, per a aquells esportistes que volien competir en les estatals (una minoria, en la major part de federacions), habilitaven les llicències i pagava un quota a la federació espanyola. Aquest era un sistema just, equitatiu i solidari, i no havia creat cap conflicte entre les diferents entitats. Per què, doncs, es canvia el sistema?

Els arguments de l’estat per dur a terme aquesta reforma són l’estalvi, l’eficiència i la unitat de mercat; però a qui beneficia aquest estalvi? a les autonòmiques, a les espanyoles, a l’estat? I encara més, a l’empara de la unitat de mercat no es pot inscriure a les persones en entitats a les quals no han demanat inscriure’s. El que és cert, d’entrada, és que l’estat envaeix competències atribuïdes a les comunitats autònomes, que són qui tenen les competències exclusives en esport. Però la polèmica reforma, que té la majoria del sector en contra, planteja un seguit de controvèrsies.  

D’una banda, aquesta reforma s’emmarca dins un procés de recentralització de l’estat en pro de l’eficiència i l’estalvi, darrere el qual s’amaga una voluntat inequívoca d’esgarrapar competències de les autonomies, titllades sovint d’ineficients i malbaratadores. És des d’aquest prisma que té sentit imposar una modificació que minvarà els recursos de les federacions autonòmiques fins a convertir-les en sucursals de les espanyoles.

De l’altra, es menysté la realitat de la pràctica esportiva que promouen les autonòmiques. Aquestes són entitats sense ànim de lucre dedicades a la pràctica i foment de l’activitat esportiva;  tasques de promoció de l’esport de base i amateur, principalment; en canvi, les espanyoles s’encarreguen de l’esport professional i d’elit. 

Així doncs, i per últim, es pretén, paradoxalment, donar recursos de l’esport base a l’esport d’elit: es tracta d’un finançament encobert de les federacions espanyoles, la necessitat de capitalització de les quals ha comportat mesures d’aquest tipus.

Per tot allò exposat, la Unió de Federacions i el conjunt de l’esport català demanem la derogació d’aquesta reforma.

L’estiu passat el teixit esportiu català va viure un moment especialment delicat amb les massives inspeccions de la Seguretat Social a molts Clubs i Entitats esportives del país. La problemàtica que es va despertar, inexistent fins llavors, ha estat una de les principals preocupacions dels dirigents esportius de casa nostra.

Aquelles inspeccions, i les sancions que van propiciar, van posar en alerta un sistema esportiu basat en l’associacionisme i el voluntariat. Les persones que dediquen part del seu temps a col·laborar desinteressadament amb el Club o Associació esportiva del seu barri van veure com des de llavors qualsevol compensació pel seu temps quedava subjecte a cotització a la Seguretat Social. Igualment, les Juntes Directives i els responsables de les entitats, que desinteressadament i sense cap retribució treballen per a l’esport català, poden incórrer en responsabilitats legals per no poder atendre aquesta obligatorietat de cotització.

La problemàtica rau en el fet que tot pagament que no sigui justificable com a  despesa en el desenvolupament de l’activitat, segons el concepte actual de voluntariat del nostre ordenament jurídic, és susceptible de ser considerat com a relació laboral, amb la conseqüent obligatorietat d’alta en la seguretat social i les retencions pertinents; amb l’agreujant que és l’Inspector de torn qui ha de dirimir de quina mena és aquella relació de col·laboració amb el Club. A més, cal recordar que l’esportiu és un sector en què els responsables són els primers a treballar de forma voluntària i desinteressada.

El problema és que el concepte de voluntariat ha quedat desfasat i al marge de la societat actual. Concepte que arreu d’Europa ha pres un significat més flexible i adequat als temps que vivim; d’aquesta manera, els programes impulsats per la Comissió Europea preveuen amb total normalitat que els voluntaris puguin rebre els anomenats “diners de butxaca” (pocket Money), exempts de justificació; són aclaridors també els exemples de Suècia i Dinamarca, on el voluntariat té una compensació que no requereix justificació. A casa nostra, per contra, les entitats viuen amb la incertesa i la inseguretat de ser sancionades per voler compensar l’esforç de persones que els ajuden.

La solució a aquesta situació passa per introduir el concepte de “diners de butxaca” en la normativa aplicable, adaptant la figura del voluntariat al marc europeu actual, on aquest pocket Money  no requereix de justificació. Per aquests motius demanem al Govern central i als grups polítics amb representació a Madrid que treballin per modificar la legislació vigent per tal d’adoptar aquestes propostes i donar una solució definitiva a aquesta problemàtica del sector esportiu.

El passat 28 de novembre es va publicar al BOE la nova Llei de l’Impost de Societats, l’aplicació de la qual suposa una amenaça per a la immensa majoria dels clubs esportius catalans.
 
D’acord amb la llei anterior el 95% dels clubs no estaven obligats a presentar l’impost perquè el seu pressupost no arriba als 100.000 euros, però amb la nova llei, que entrarà en vigor a partir de l’exercici 2015, totes les entitats sense ànim de lucre, incloses les entitats esportives, estaran obligades a presentar-lo, amb sancions de 200 euros en amunt per a aquelles que no ho facin.
 
Aquest no és el primer intent del govern d’aplicar aquests canvis en la normativa. Ja es va intentar el 2003 però la pressió exercida pel sector esportiu va fer enrere aquella primera temptativa. Ara ens toca alçar de nou la veu per aconseguir que aquests canvis no atemptin contra la ja delicada situació de les entitats del país; canvis que suposaran un augment de despeses administratives, fiscals i burocràtiques per a clubs i federacions, ja que necessitaran assessorament fiscal per adaptar la seva comptabilitat, presentar l’impost, etc.
 
Des de la Unió de Federacions hem intentat d’aturar aquests canvis a través d’una proposta al Consejo Superior de Deportes, però l’organisme estatal no l’ha atès. És per això que demanen als grups polítics amb representació a Madrid que proposin les esmenes oportunes a la llei, per tal que el sector esportiu mantingui la no obligatorietat de presentar l’impost.
 
A més, cal remarcar que, encara que hagin de presentar obligatòriament l’impost, la majoria de clubs no l’hauran de pagar, gràcies a la naturalesa de la seva activitat. Així doncs, quin benefici reporten uns canvis legislatius l’aplicació dels quals no augmentarà la recaptació de l’estat però sí malmetran, encara més, la delicada situació del teixit esportiu de Catalunya?
 
Gerard Esteva
President de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya